Avui faig un post que poc té a veure amb el màrqueting. És un post gairebé emocional vinculat molt estretament als valors de la nostra agència: el territori, la sostenibilitat, els orígens de les coses.
Avui faig un post al blog de màrqueting digital per parlar d’ajudar al territori, a la sostenibilitat i als orígens de la terra que ens acull, la Plana de Lleida i per extensió al nostre petit país.
Fa tot just uns mesos vam veure de prop el naixement d’una plataforma capficada si o si en mantenir les banquetes dels canals i rierols d’aquest territori, els arbres i vegetació del seu entorn, el seu caràcter i les construccions antigues que, tot i no tenir totes un valor arquitectònic, tenen un valor històric i de pertànyer a la nostra història: ponts i pontets, casetes de guarda, salts d’aigua, etc.
Ens va agradar tant la idea que ràpid ens hi vam afegir, juntament a moltes entitats, ajuntaments, organismes, empreses, particulars, etc.
Com que el nostre fort és la comunicació vam acordar que els donaríem un cop de mà en això, i aquí estem, treballant colze a colze amb els voluntaris de la Plataforma Canal Viu.
Com que, a més, aquest mes de juny coincidia amb una caminada al Salt del Duran, un racó del Pla d’Urgell que personalment conec de prop i on jo mateix de petit hi havia lliurat grans aventures, he pensat que avui, a més de presentar-vos aquesta plataforma i la nostra col·laboració, m’agradaria compartir un article que vaig escriure fa alguns anys i que parla precisament del Salt del Duran. Si llegiu veureu que la meva vinculació va més enllà de les aventures i rialles. Us convido, ara si, a la seva lectura i a venir diumenge 19 de juny a la caminada en suport a la banqueta del canal, els rierols, la seva vegetació i la seva història, que és també la història de molts racons del nostre petit país 😉
Del Salt del Duran
Febrer 2008
Del Salt del Duran en recordo bé les excursions. A peu, en bici, amb el 4L del pare o amb el 600 de la mare. Les llargues tardes de primavera i estiu esgarrapant-me les cames amb les branques dels matolls i l’herba seca. Els genolls pelats i l’aigua, revoltosa, pertot arreu; estem al Salt del Duran, l’obac del Pla d’Urgell en dic jo, un forat ple de frescor, vegetació i xiuxiueig d’aigua que reclosa a la vora del salt, el de debò, el que dona nom a tot el racó.
Recordo el festejador, una petita caseta on suposadament les parelles s’aixoplugaven de les mirades per fer-s’hi els primers petons, o potser els últims.
El Salt del Duran és, en realitat, un salt d’aigua de 4.5mt de desnivell brut, construït per ordre de La Forestal d’Urgell (La Forestal de Urgel), nom de la paperera que duran anys i panys va ser el motor industrial de la comarca amb altres contemporànies industries com la lletera El Castillo o la Farinera.
El salt d’aigua s’aprofitava per fer part de la llum que alimentava la paperera; aquesta llum transitava per un tramat de fil al llarg de la tercera sèquia del canal d’Urgell per endinsar-se a Mollerussa i arribar al seu destí, La Forestal.
Allí feia rodar, entre altres, les immenses bobines que estiraven la pasta de paper, amb el seu olor peculiar i els seus vapors calents.
Més avall del Salt hi havia, i encara hi és, el Salt dels Llums, que també feia corrent; de fet el Salt dels Llums va ser la primera entrada de llum a Mollerussa, el 15 de maig de 1904, aprofitant que era Festa Major.
El Salt dels Llums va ser explotat per companyies elèctriques com La Canadiense, Riegos y Fuerzas del Ebro o F.E.C.S.A.
El Salt del Duran, però, sempre va ser explotat per La Forestal, tret d’una proba infructuosa que es va fer a mitjans del noranta, quan ja duia anys aturada la turbina.
La paperera La Forestal era tot un complex industrial a la mesura de la comarca i del seu temps, que més enllà de dades econòmiques i tècniques, avui a molts ens du memòries romàntiques i records d’altres temps guardats a la senalla.
Retornant al salt he de dir que per a mi, si hi ha al Pla d’Urgell un indret amb historia, enigma, recull i solitud, aquest és sens dubte el Salt del Duran. Des de fa molt i molt però, aquest racó del Pla és deixat i brut i ha perdut el títol de paratge amb aureola. Poca cura del lloc, poca implicació de la ciutat i aturada obligada de temporers, ànimes errants i altres dèries, han fet d’aquest indret un gran jardí silvestre envoltat de misteriós silenci i vegetació transhumant.
Fa molts anys el salt era vigilat pel guarda de La Forestal. Recordo al pare que més de deu cops havia explicat el cas d’un dels guardes que assegurava que treballava fins a 25 hores cada dia; tot fent-ne 8 de jardiner a La Forestal, 8 hores més de porter i fent també 8 hores de guarda a les nits del Salt del Duran, mentre hi dormia. I es clar, entre anar i tornar del salt a la paperera amb la bici, hi perdia una hora, la que en feia 25 del seu jorn. Si més no anecdòtic el seu cas i amb un punt de melangia per part meva en recordar el pare a l’explica-ho. Sucumbeix el rigor i apareix la tendresa. Si el pare hi fos, encara…
Tornar-li ara al Salt del Duran la seva esplendor, serà recuperar un lloc per on hi raja l’aigua que ha fet de la Plana de Lleida el que és i que als qui hi vivim ens ha fet com som. El canal d’Urgell, les seves banquetes i els seus plataners son les línies que dibuixen la comarca per damunt dels seus fruiters i dels seus camps de blat de moro.
El Salt del Duran ha estat, per a varies generacions, un lloc identitari d’una terra mullada per l’aigua de reg fins a l’últim dels racons.
Memòria de guardes com el Josep del Salt de la Conxita o l’Andreu de cal Chona, treballadors com el Ramon Vilamajor o el Càndido Falip, que un mes a l’any resseguien i sanejaven la línia elèctrica que unia el Salt del Duran amb La Forestal, de dalt a baix.
Memòria de vells i no tant vells, d’aplecs de sardanes, berenars de pa amb xocolata i caragolades que revenen a la ment. I el 4L sota un plataner, ple de canalla jugant i obert de bat a bat; qui hi pogués tornar a aquest lloc en aquella època.
El Frederic Bosch em va explicar com ell i la Teresina hi feien excursions a peu, amb bici o amb el ruc de cal Culleré tirant del vell xarret, o quan el camió del Bosch de Sidamon els hi duia a l’aplec els dies de tenora.
En una terra plana com un plat d’oli, trobar-hi un forat com és el Salt del Duran té el seu punt curiós. Si més no, però, també resulta curiós que un indret com aquest hagi caigut en l’oblit.
jimmi Romeu.
Febrer 2008.
Publicat als diaris La Manyana i Segre el 2008, i el bloc del Salt del Duran en dates properes.
Al 2014 es va afegir un apèndix, al mateix bloc, d’agraïment a l’Ajuntament de Mollerussa i al seu alcalde, Marc Solsona, per l’arranjament dut a terme a l’entorn del Salt del Duran i que va fer que l’espai recuperés part del seu esplendor.
;
